T de Teatre - Espectacles

Una aventura original i singular comença el maig de 1991 quan cinc joves actrius acabades de graduar-se a l'Institut del Teatre de Barcelona opten per no consumir-se al costat del telèfon esperant la trucada d’un director que les sol·liciti i prenen la iniciativa de volar pel seu compte. Pere Sagristà, un company de les cinc protagonistes, els proposa llegir el volum de Patricia Highsmith, Petits contes misògins, publicat per primera vegada el 1977. Fascinades per la hilaritat i la ironia d’aquests relats, decideixen posar-se a treballar amb el material de l'autora nord-americana.

Creen la companyia per presentar en societat el que serà el seu primer espectacle i la bategen amb el nom T de Teatre, per la debilitat que tenen totes elles al te. És un amic comú, Daniel López-Orós, qui a partir d’aleshores s’encarregarà de la producció executiva.

En aquest primer muntatge, la companyia aposta per la senzillesa escènica: dos tamborets, una taula, una cadira de fòrmica i una butaca són els únics elements escenogràfics. El pes de l'espectacle recau, doncs, en el text i en la interpretació de Mamen Duch, Rosa Gàmiz, Míriam Iscla, Carme Pla i Àgata Roca.

Les primeres funcions d'aquest espectacle es poden veure al circuit alternatiu (La Cuina, Sala Beckett, Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega). L'interès que desperta entre els espectadors provoca que la producció iniciï un pelegrinatge per diverses sales de Barcelona (Mercat de les Flors, Villarroel Teatre) i una gira per gran part de la Península, participant en diversos festivals i actuant en nombroses ciutats espanyoles. Obtenen una excel·lent acollida de crítica i públic i reben el Premi de la Crítica de Barcelona a la Revelació Teatral de la Temporada.

La segona peripècia teatral té nom masculí: Homes!, dirigida per Sergi Belbel, arriba el 1994 al Mercat de les Flors. Disseccionen irònicament el sexe oposat a partir de creacions pròpies i d’alguns relats encarregats a quatre dramaturgs. L’èxit de públic manté l’espectacle sis mesos en cartell i posteriorment engega una gira per Catalunya i per diverses ciutats espanyoles. Rosa Gàmiz decideix iniciar una carrera en solitari i l'actriu Marta Pérez entra a formar part de la companyia

Marxen a Madrid el 1995 per representar l’espectacle durant un mes i mig, però l'èxit les sorprèn i Homes! es manté un any seguit en la cartellera del Marquina.

Aquest triomf a la capital és decisiu per a la companyia i els permet accedir als circuits de gira comercials.

Se’n van cap a les Amèriques, on al teatre La Plaza de Buenos Aires acollirà durant tres mesos les últimes funcions d'Homes! el 1997. La companyia promet estrenar el seu proper espectacle en aquesta ciutat.
I ho compleix. Així és com a l'abril de 1998 viatgen a Buenos Aires per estrenar Criatures, una creació sobre l’imaginari infantil, codirigida per T de Teatre i David Plana. Per primer cop són quatre les actrius que trepitgen l’escenari. L’Àgata Roca assumeix en aquest muntatge les tasques d'ajudant de direcció.

Amb un ull que mira als nens i l’altre que observa als adults, Criatures arriba a Barcelona el setembre i s'instal·la al teatre Poliorama novament amb gran èxit de crítica i de públic. Inicien una gira per tot Catalunya, i també s’estan al Teatro Lara de Madrid durant vuit mesos. Continua un llarga gira per Espanya i retornen al Poliorama per finalitzar l’espectacle.

Criatures és nominat als Premis MAX com a millor espectacle teatral i rep un Premi Butaca en la categoria de Millor Text Teatral de la Temporada.

La primera experiència en el terreny televisiu té lloc l’any 2000 amb la sèrie Jet Lag per a la Televisió de Catalunya. Juntament amb el director de cinema Cesc Gay, la companyia crea una comèdia de situació que reflecteix la vida quotidiana de cinc amigues i els reptes que comporta la vida moderna, amb gran dosis d’humor i sensibilitat.

L’acollida és excel·lent, amb una mitjana de 691.000 espectadors, i permet seguir treballant per crear nous capítols que s’emetran durant els anys 2002 i 2003

El quart espectacle s’estrena a Artà (Mallorca) al setembre de 2003. Això no és vida!, novament dirigit per David Plana, planteja situacions obsessives i compulsives contemporànies tenyides de sarcasme. Després de fer una llarga temporada al Teatre Poliorama, les espera una gira per Catalunya.

La primavera del 2004, Jet Lag engega els motors de la quarta temporada, i es pot veure a TV3, Canal Satélite i Vía Digital. El bon resultat possibilita que al 2005 s’estrenin nous capítols.

I coincidint amb el desè aniversari de la seva estrena a Madrid, Homes! torna a representar-se al Teatro Príncipe de Madrid el febrer del 2005. Per a la reposició, es forma una segona companyia: M de Misògines.

T de Teatre crea un nou repartiment on no es busquen dobles, sinó actrius amb capacitat per crear els seus propis personatges, sense perdre el segell personal de la companyia.

Després de vuitanta-un capítols, el febrer de 2006 s’emet la sisena i última temporada de Jet Lag.

El 21 d’abril de 2006, la companyia estrena al Teatre Auditori de Granollers 15, un espectacle que neix amb la intenció de celebrar els quinze anys del naixement de T de Teatre. 15, realitza una llarga gira per més de 40 ciutats de Catalunya, València i Balears, i s’acomiada fent una temporada al Teatre Poliorama.

Aquest mateix any, T de Teatre rep la Butaca Honorifica a la Trajectòria Professional (Premis Butaca).

Coincidint amb l’aniversari de la companyia s’edita un llibre-DVD amb l’enregistrament de l’espectacle 15, i material totalment inèdit com imatges de la primera funció amb públic, entre d’altres.

Com pot ser que t’estimi tant, és el títol de l’últim espectacle de la companyia. Un thriller escrit i dirigit per Javier Daulte, estrenat el mes d’octubre de 2007 al Teatre Nacional de Catalunya. L’espectacle obté una excel·lent acollida i empren una gira per Catalunya i Balears. A finals d’agost de 2008, l’espectacle torna a Barcelona, aquest cop al Teatre Poliorama, on s’estarà dos mesos.

X de xifres
T de Teatre ha creat sis espectacles, ha representat més de 2.000 funcions i ha convocat l’assistència de més de 820.000 espectadors.

T de Teatre, una trajectòria exemplar

Ara fa quinze anys, un dia del mes de maig de 1991, vaig anar a la presentació d’un petit espectacle realitzat per cinc actrius que s’acabaven de postgraduar a l’Institut del Teatre de Barcelona. A l’antiga sala La Cuina de l’Institut, i sota la direcció de Pere Sagristà, aquestes cinc noies (Mamen, Àgata, Míriam, Carme i Rosa) interpretaven breus relats narratius de Patricia Higsmith dramatitzats per a l’ocasió sota el títol de Petits contes misògins. Veient i gaudint d’un espectacle senzill de factura però riquíssim de continguts i ple de ritme, ironia, tendresa i grans dosis de «mala bava», vaig pensar de seguida que d’aquestes noies se’n parlaria molt en un futur immediat en el panorama del nostre teatre. Així els ho vaig fer saber aquell mateix dia en acabar la representació. Em vaig dirigir ràpidament al camerino de les cinc i, amb un gest exageradament dramàtic, d’aquells que de tant en tant ens agrada fer als teatreros, les vaig felicitar tirant-me a terra i fent una reverència grandiloqüent. El gest va ser interpretat, evidentment, com una exageració d’un exaltat qualsevol (o un pilota que estaria encantat de treballar amb elles, que també) i les va fer riure (elles

no em coneixien i devien pensar que aquella manera de presentar-me era un tic habitual meu; mai no els vaig dir que poquíssimes vegades —per no dir cap— he tornat a fer una cosa semblant).). El que va passar aquell dia és que tenia claríssim que, si elles ho volien, estava assistint al naixement d’un autèntic fenomen d’aquells que podien animar el nostre panorama teatral, tan necessitat d’iniciatives noves, originals, i que podia combinar un innegable ganxo o atractiu per als espectadors i una manera artesana, fresca, simple i directa de tractar, des d’un escenari, els problemes més quotidians (i seriosos) de la vida. Els vaig dir: «Heu fet diana, us fareu un tip de fer aquest espectacle per tot arreu; fins i tot, si us ho munteu bé, us forrareu». I la resposta d’elles va ser una escèptica riallada. Jo vaig pensar: «Sí, rieu, rieu… però ja en parlarem d’aquí a uns anys».

I vet aquí que ja n’han passat quinze, d’anys, i aquelles noies que aquell dia van interpretar aquells Petits contes… plenes d’il·lusió i d’inseguretats, s’han convertit en una de les companyies de teatre catalanes de més èxit i projecció nacional i internacional del nostre país. Qui, a hores d’ara, no coneix les T de Teatre? Ben pocs. Per tant, estic encantat d’haver pronosticat (no vaig ser

l’únic, és clar) ja aquell dia de maig de 1991 el que els esperava a aquestes intrèpides, enèrgiques, agosarades, simpàtiques i extraordinàries actrius. I estic encara més encantat d’haver fet el ridícul tirant-me a terra d’aquella manera, perquè el gest finalment va fer efecte i em van donar l’oportunitat i el privilegi de participar com un humil servidor d’elles en els seus futurs espectacles teatrals.

Una companyia de teatre que en quinze anys només ha fet quatre espectacles teatrals (és a dir, una mitjana d’un espectacle cada quatre anys!) i una sèrie de televisió, o és una companyia mandrosa i abocada al fracàs (manca d’idees, poca energia, menys ganes de treballar, etc.) o és una companyia que no para i que sap rendibilitzar i estimar els seus productes com si fossin fills que no es poden abandonar de qualsevol manera. Aquest és el cas, evidentment, de les T de Teatre: dels quatre espectacles, se n’han fet més de 2.000 funcions i hi han assistit més de 750.000 espectadors. Què més es pot demanar?

Després de quinze anys, l’esperit de la companyia no ha canviat gaire des d’aquell primer espectacle. Amb la inestimable i imprescindible col·laboració del

Dani, que exerceix de productor de la companyia, i la substitució de la Rosa per la la Marta (i altres col·laboracions esporàdiques d’actrius), la companyia ha anat consolidant-se fins a conformar un estil propi, el que anomenem un segell, o, si voleu, una marca de fàbrica. Aquest estil és més difícil de definir del que sembla perquè està format per la suma de les energies i de les aptituds de totes cinc actrius, que, a més de ser intèrprets, són autèntiques creadores o dramaturgues (perdó per la paraulota) dels seus espectacles.

És innegable, si mirem el panorama teatral dels últims anys a Catalunya i a Espanya, que les T de Teatre han estat les capdavanteres d’un cert tipus de teatralitat, directa, dinàmica, àgil, mordaç, que trenca la quarta paret i parla directament als espectadors d’avui dia de les dèries i obsessions de les dones i els homes contemporanis, i que en les últimes temporades s'ha posat molt de moda gràcies a translacions al medi teatral de productes televisius exitosos, o adaptacions més o menys encertades d’un cert tipus de teatralitat made in USA basada en la comunicació directa d’un humorista, o més d’un, amb un auditori entregat, que només pretén riure amb un enfilall més o menys intel·ligent, depenent dels casos, de gags i acudits enginyosos.

Aquesta profusió d’espectacles de «mujeres», «hombres», i «puntos com» d’un temps ençà fa que les cinc actrius de T de Teatre se sentin amb l’obligació de meditar i preparar els seus nous espectacles amb un esperit molt més artesà, seriós i singular del que podem imaginar. Malgrat algunes similituds (més formals que res) amb aquest tipus d’espectacles, elles no se senten, de cap manera, dins d’aquesta línia de teatre comercial —esplèndid a vegades, simplement eficaç altres vegades, i algunes altres repetitiu a força d’abusar de fórmules tòpiques i gastades—, tot i que comparteixen la mateixa obsessió per fer que els seus espectacles arribin al màxim nombre possible d’espectadors. Quins aspectes distingeixen el seu estil d’aquest altre que ara està inundant les sales de molts teatres del país? Molts. El primer, i fonamental, és que elles mai no oculten l’origen del qual provenen: el teatre. Ni s’avergonyeixen de sentir cada vegada més respecte i autèntic «amor» per les taules de l’escenari. No són ni humoristes reciclades per a l’escena, ni presentadores de televisió amb escassa tècnica vocal amorrades al micro sense fil, ni res per l’estil. Són cinc actrius dramàtiques d’alta volada que han renunciat a tenir una trajectòria personal en qualsevol teatre de prestigi, públic o privat, de repertori clàssic o contemporani

(tot i algunes incursions esporàdiques d’alguna d’elles en produccions teatrals o pel·lícules), per continuar vivint una aventura col·lectiva singular i excepcional. Elles han acabat accedint a la televisió després d’haver demostrat la seva solvència innegable als escenaris. No a l’inrevés. La companyia s’inscriu així en la línia dels principals i històrics col·lectius teatrals del nostre país: Tricicle, Dagoll Dagoll, La Cubana, Joglars, ... grups amb qui T de Teatre té molt més a veure que amb algunes de les iniciatives mediaticoteatrals abans esmentades.

A l’amor pel teatre, cal afegir-hi la tècnica, o una bona quantitat de marques formals i estilístiques que les caracteritzen. El tractament de temàtiques i obsessions absolutament recognoscibles per a l’espectador s’articula amb un treball expressiu meditat i elaborat: la modulació de la parla, el ritme del llenguatge, el domini de la gestualitat i la polifonia de les veus són només alguns dels aspectes, als quals cal afegir una extraordinària economia de mitjans (escenogràfics) que no està renyida amb l’estètica, amb un gust particular i a vegades exquisit pels aspectes visuals (il·luminació acurada, vestuari, etc.), musicals (composicions pròpies), però basant-se sempre en la simplicitat (allò

que abans etiquetàvem amb el mot minimalisme i que hem deixat de dir perquè fa flaire de passat de moda, del segle passat, com si no hi hagués, dins d’aquesta tendència, com amb tot, coses bones i dolentes). I una atenció privilegiada a la interpretació, entesa no només com un vehicle del text, sinó com una autèntica creació ja des de la base. Podríem dir, fins i tot, que la interpretació de les cinc components de T de Teatre preexisteix a la pròpia elaboració dels textos. Excepte el primer espectacle (o potser ni així, però aleshores no n’eren conscients), els textos dels espectacles i la interpretació que en fan totes cinc estan estretament lligats. Són una sola cosa. Gairebé podríem dir que no són res l’un sense les altres. Així, el treball de totes cinc no comença el dia de l’assaig, o el de la representació. En la creació dels espectacles, totes cinc hi participen: busquen, remenen, proposen, modulen, escriuen, estripen, descarten, dubten, redacten, estructuren, desestructuren i reestructuren. Que fan una feinada, vaja. Saben molt bé el que volen i com ho volen. I també, o encara més, el que no volen i com no ho volen. Encara que no totes les paraules que acaben dient a l’escenari i al plató de televisió siguin escrites per elles, sí que han estat instigades, provocades per les seves aptituds, les seves veus i les seves presències, la seva energia i el seu art (un altre concepte que les distingeix).

En una paraula, les “T”, no imiten ni copien, no interpreten ni recreen, les “T” creen.

Cada nou espectacle, cada nova iniciativa, ha estat llargament madurada i articulada. Sempre amb la por de la trajectòria passada, que a vegades els crea petites angoixes (el llistó que elles mateixes es posen està cada vegada més alt i la por de no reeixir com en les ocasions anteriors sempre hi és present, com en tot bon creador). Però també, i sobretot, amb la il•lusió i el repte d’oferir als espectadors, a l’ampli ventall de públic que segueix els seus espectacles, una experiència divertida i estimulant, irònica, àcida, tendra, però també punyent i un pèl provocadora —sense acabar de fer mal però posant moltes vegades el dit a la ferida—, una reflexió amb clau d’humor dels temes i obsessions més pròxims, i no per això menys transcendents, de la nostra quotidianitat.
I tant de bo sigui així… com a mínim quinze anys més!

Sergi Belbel